Els autors del Nou Testament projecten en la figura de Jesús tota una sèrie de tradicions anteriors que s'aplicaven a personatges divins. Aquestes tradicions s'havien anat influint entre sí, i de vegades és difícil atribuir l'origen d'un element concret a una o l'altra. Moltes antigues tradicions d'arreu, lligades als cicles naturals, consideraven que en el solstici d'hivern naixia el déu Sol, fill de la reina dels Cels, la Verge celestial. I de fet hi ha un conjunt força extens de personatges divins que eren morts i ressucitats, entre ells l'Usir egipci ("Déu fet home", "camí de la veritat i la llum", "verb fet carn"), l'Atis frigi (anomenat "Salvador", "Bon Pastor" i "Fill de Déu", i nascut d'una verge, Nana, el 25 de desembre; crucificat en un arbre per a la salvació de la humanitat, ressucitava al tercer dia, predicava un bautisme pel que es torna a néixer i era celebrat en un menjar anual on el pa representava la carn del déu i el vi la seva sang), l'Adonis siri (en la celebració del qual es cridava "l'estel de la salvació ha nascut a l'Orient!").
Retrobem en la presentació neotestamentària de Jesús força elements que s'havien aplicat al culte de Mitra, força difós a l'imperi romà en temps de Jesús, culte que probablement havia estat influit per la tradició del mazdeisme persa, el qual provenia potser d'influències vèdiques. Hi ha qui atribueix a la figura de Zaratustra el bateig en un riu, l'admiració dels savis pels seus coneixements, l'anada al desert on és temptat pel dimoni, el tenir dotze deixebles, l'execució de miracles, curació de malalts i resurrecció dels morts; i que, un cop mort, els seus deixebles el commemoraven en banquets rituals. Hi ha qui diu que Mitra neix en una cova el 25 de desembre, adorat per tres pastors; en un casament, converteix aigua en vi; entra triomfant en una ciutat damunt d'un ase, aclamat per una multitud portadora de palmes; mor a la primavera per redimir els pecats del món; un cop mort, ressucita al cap de tres dies i puja al Cel; tornarà a la fi dels temps per jutjar els homes; és anomenat pels seus fidels "Salvador" i "Fill de Déu"; la seva mort i resurrecció es commemora en un menjar ritual on es menja pa i es beu vi que representen la carn i la sang de Mitra, seguint la fórmula mitraica "qui no mengi el meu cos i begui la meva sang per fer-se u amb mi i jo amb ell, no coneixerà la salvació." De fet, el mitraisme es va difondre àmpliament en l'exèrcit romà a partir del segle II a.C. i va conviure amb el cristianisme fins que Constantí i el seu successor Teodosi van impulsar l'hegemonia cristiana el segle IV d.C.
L'entrada a la ciutat dalt d'un ase pot simbolitzar el domini de les baixes passions inherents a la naturalesa humana, base per poder reintegrar-se a la seva dimensió divina; d'aquí el Diumenge de Rams com a pòrtic de la passió i mort de Jesús.
Els dotze apòstols, que com deiem es troben ja al mazdeisme, poden representar els dotze fills de Jacob, que representen les dotze tribus d'Israel, però podrien també tenir un fonament més còsmic en els dotze signes zodiacals. La figura de Pere pot derivar del déu egipci Petra, guardià de les portes del cel i de la vida més enllà de la mort (Llibre Egipci dels Morts).
Judas Iscariot, el deixeble traidor, pot derivar de la mitologia veterotestamentària: Judas (Judah, Yehuda) trairia a Jesús (el fill de Josep) com Josep fill de Jacob va ser traït pels seus germans, encapçalats per Yehuda (o com els jueus varen trair els samaritans, que es consideraven fills de Josep; aquesta sembla ser una interpretació més rebuscada). Iscariot: potser home de Karyot, ciutat d'Israel (altres possibles interpretacions: home de Sychar, una altra ciutat; membre del partit extremista dels sicaris; membre de la tribu d'Issacher. El cas és que el terme "scortea" també vol dir moneder de pell, fet que pot haver portat a pensar que ell era el tresorer dels apòstols. Són interpretacions barrejades i confuses, com potser també ho va ser els materials que van acabar anant a parar al Nou Testament).
La organización política-religiosa ha ordenado los mitos en funciones de sus intereses. El mito persiste aunque los protagonistas varíen, es interesantísimo darse cuenta de que no vienen de cercano, son 6000 años o más de cultura que nos ayuda a la realización personal y espiritual. Todo mito encierra un sinfín de secretos, cuyos protagonistas o historias van cambiando, pero sin afectar al símbolo inicial (el orden de los factores no afecta el producto) es por ello la importancia de los símbolos numéricos , 12, 33...
ResponEliminaO bien los nombres, tal como comentas, pedro viene del fabuloso culto a la piedra, a la materia, que es la iglesia de San Pedro, sino la representación material de las puertas del cielo?También lo eran los Dolmenes...
Nada es casualidad en los mitos, aunque no tenga un orden racional e histórico si que tienen un orden iniciático muy importante del que no debemos despegarnos para entenderlos.
Si los analizamos de forma histórica y racional, no entenderemos nada, puesto que no hay nada que entender.
Un mito que me encanta en el Nuevo Testamento es el de las leyes del pueblo judío.
Los sacerdotes del templo, sólo se aferraban a las leyes y a que su pueblo las llevara a cabo. Y los que estaban fuera de ellas no merecían la bendición de Dios. Si sigues las leyes, y no abres tu corazón y ves a los demás como semejantes, no llegarás nunca a Cristo, solo a su condena, estás condenado.
En el caso presente podemos aplicarlo a órdenes religiosas con sendas sectárias, en las que las leyes organizativas son más importantes que la realización personal.
Todo el que está fuera de esa organización no es digno de Dios.
Así podemos llegar a entender la pobreza de espíritu de muchas personas... y el empobrecimiento que éstas religiones hacen en nuestro mundo, llevados por valores de conquista espiritual.
El pasado histórico como tal no nos ayuda a realizarnos, es muy contemporáneo la utiización de la razón y la experiéncia como única ciencia de entendimiento. El mito y el símbolo se debe de leer con la mente vacía de porqués, y creo entender que es así como se entienden.
Y el símbolo es universal y personal al mismo tiempo...nos ayuda a ser libres.
Lo que deberíamos preguntarnos, es porqué éstos han sobrevivido y renacido y se han reconvertido? No es maravilloso preguntarse el por qué de su superviviencia?
El nuevo testamento no es confuso, si se lee simbólicamente, todo encaja.
¿Y si le dijésemos a todos los marismeños que a quién están venerando no es a la Virgen del Rocío, sino a la bella y alegre Afrodita, representada como una bella y promiscua paloma?.
Mejor no quitarles esa ilusión tan poco feminista de que su Diosa NO es Virgen... Trasladandolo a un campo personal, a un padre le duele aceptar que su hija no es virgen? O que ya a conocido? ..pues en el caso del mito es así..a veces duele conocer... y mejor ponerse una bella máscara. Un saludo.
Un saludo.