"El qui regna" és el referent central, l'eix vertebrador, el que marca el conjunt del que l'envolta, el que dóna el to, el que articula. El "rei" és l'element central, el més important, tot i que actualment aquest terme ens sigui menys significatiu que en etapes anteriors de la història i per tant el fem servir poc com a metàfora (ens en queden, però, restes, com quan parlem del rei del meu cor, del rei de casa, del rei del mambo...).
A la vida de tothom hi ha (o hi pot haver; de vegades no n'hi ha, o n'hi ha diversos alhora) un referent vital central, un element que vertebra la identitat i l'actuació, se'n sigui conscient o no. Aquest referent central pot ser un projecte (un somni, un propòsit), un valor, una institució, una persona, una idea, una obsessió, una creença, una pàtria, la família, la professió, nosaltres mateixos...
Canviar el referent central, canviar el rei, no és fàcil, però és possible. Ens podem proposar canviar "el rei del nostre cor".
La hipòtesi plantejada és que passa si, disposats a fer aquest canvi, en aquest espai central de referència vital hi posem un element desconegut peculiar (EDP) caracteritzat pel fet que se'l cerca, se'l persegueix, però sempre s'escapa, sempre queda més enllà. No se'l pot conèixer, no se'l pot identificar amb res concret ni reduir a res concret, no se'l pot definir ni delimitar, però alhora et fa sentir estimat i et motiva. Tant pot ser viscut com una lluminositat com com una foscor. Et pot fascinar, i alhora et pot fer tremolar sense saber ben bé de què. No hi ha manera d'analitzar-lo racionalment, tampoc hi ha manera de relacionar-s'hi emocionalment, però d'alguna manera es pot "captar" amb la globalitat del propi ésser. Com que no s'identifica amb res, t'allibera de tota dependència. Et genera una distància positiva envers tot que esdevé fonament de coneixement serè i objectiu; un coneixement distanciat fins i tot dels propis interessos i necessitats.
Què passa, deiem, si optem per situar al nostre centre aquest EDP? Pot no passar res, pot passar que et destrueixi o et desorienti, o pot passar que la conseqüència sigui la generació d'una identitat i un comportament personals caracteritzats per la llibertat, la dignitat i la generositat, per la sensibilitat al sofriment dels altres que porta a la compassió i a l'ajuda activa, i per la vivència d'una plenitud que genera harmonia interior (pau al cor) i joia. Els qui ho han experimentat diuen que el que passa és això darrer.
D'aquest EDP se n'ha dit tradicionalment "Déu". I probablement sigui adient continuar-li dient, a no ser que a algú aquesta paraula li provoqui neguit; llavors hi ha altres termes que es poden utilitzar: la Consciència (o l'Ésser-Consciència), l'Absolut, el Misteri, la Transcendència, l'Ocult, l'Energia, la Totalitat, l'Ésser, el Buit... "Déu" seria, doncs, el terme amb el que designem aquest buit inidentificable però operatiu.
Els evangelis, escrits al segle I, presenten a Jesús com algú que va experimentar aquest "posar Déu al centre i viure com d'això en deriva la compassió i la pau al cor". Fent servir una bonica imatge de l'Antic Testament: si posem Déu al centre del nostre "cor", aquest passa de ser de pedra a ser de carn, a ser compassiu. I també es podria formular en l'altra direcció: ser compassiu és un camí que porta a posar Déu al centre del propi ésser, de la pròpia vida. Jesús hauria experimentat, doncs, aquesta dinàmica "Déu-compassió". I llavors ho hauria volgut explicar, anunciar, transmetre. I ho hauria fet agafant aquest punt de partença: "canvia, canvia el teu cor -conversió, transformació, metanoia-, posa a Déu al centre de la teva vida, deixa que sigui Déu qui regni en la teva vida; això et farà compassiu. I sabràs que estas posant Déu al teu centre si realment esdevens compassiu."
O sigui, Jesús, recollint la llarga i rica tradició jueva, hauria mirat de dir: "Canviar el nostre referent central és possible, Déu el tenim a l'abast. Això és una gran notícia, una notícia meravellosa, magnífica, és la bona notícia. Canvieu la vostra manera de veure les coses, considereu que podeu canviar el vostre cor i feu-ho." En els seus termes, fer aquest canvi és entrar, accedir, participar en el Regne de Déu, una noció que esdevé clau en els evangelis, i a la que sovint es fa referència a través de l'ús de paràboles, de narracions simbòliques: "el Regne de Déu s'assembla a", "amb el Regne de Déu passa com quan"...
La formulació tradicional de l'inici de la predicació de Jesús és Marc 1, 15: "S'ha acomplert el temps i el Regne de Déu és aprop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova." (Traducció Associació Bíblica de Catalunya). O bé: "S'ha complert el terme, ja arriba el regnat de Déu. Esmeneu-vos i tingueu fe en aquesta notícia." (traducció Juan Mateos). Potser no seria gaire llunyà de l'esperit evangèlic formular-ho en termes en la línia dels proposats: "Ja és hora de prendre la decisió, que Déu regni és possible. Canvieu i porteu al cor la bona notícia."
"Regne de Déu" esdevé la potent imatge d'un estat al que accedim si canviem i posem Déu al centre, d'una situació en la que és Déu qui regna. El Regne de Déu és "allà on Déu és el rei". La clau és el fet que Déu regni; quan ell regna -i només ell regna- entrem en o esdevenim una altra mena d'espai, una altra mena de dinàmica.L'expressió "el regnat de Déu" reflecteix millor aquesta dimensió dinàmica, d'acció, d'irrupció de la divinitat per ocupar el lloc central, i en el cas de Marc 1, 15 ens sembla la més adient; l'expressió "el regne de Déu" subratlla la dimensió de resultat, d'espai o territori on això ha succeït, sigui el cor d'una persona sigui un col·lectiu que comparteix aquesta experiència de situar Déu com a referent central.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada