Impacte de Jesús

Un cop mort Jesús, alguns dels qui l’havien acompanyat, començant per Maria Magdalena, constaten que l’impacte de Jesús en les seves vides no s’esvaeix (en parlen en termes d’”aparicions”). Fins i tot comprenen millor el que Jesús els deia i s’enforteix la seva predisposició a portar-ho a la pràctica i a explicar l’impacte que Jesús havia tingut en ells. De fet, el trasbals és tan intens que l’eix de les seves vides passa a ser 1) la reflexió sobre el que havien viscut (l’impacte de la persona de Jesús i del que ell deia) i 2) la mobilització per donar-ho a conèixer.

La seva vivència d’aquest impacte és de tal mena que només la poden formular en termes religiosos: Jesús ha d’estar estretament vinculat amb Déu, el seu poder ha de venir de Déu. I la vivència que ells tenen, fruit d’un impacte extern que experimenten com a quelcom que se’ls hi imposa, vivència que és més forta que ells mateixos, que ve de més enllà de la seva capacitat de reflexió, també la consideren com a lligada a la divinitat. Per expressar aquesta naturalesa divina de Jesús i de l’experiència que ells viuen, els qui han rebut l’impacte de Jesús (inclosos els que l’han rebut indirectament, com Pau) fan servir una combinació de les mitologies dels marcs culturals als que tenen accés: la tradició jueva, la tradició mesopotàmica-persa-babilònica, la tradició egípcia i la tradició helenística. Combinant la seva experiència de Jesús amb aquestes eines creen una nova narració mítica de gran potència, primer transmesa oralment (amb la multiplicitat de versions que això permet) i després fixada per escrit en diversos evangelis (diferents versions de la narració de la bona notícia, de la gran notícia, que per a alguns és més aviat el que Jesús predicava i per altres més aviat la divinitat de Jesús; aquests diferents èmfasis es donen ja des del primer moment). Més tard, quatre d’aquests evangelis seran oficialitzats per l’Església (Mateu, Marc, Lluc i Joan) i els altres esdevindran els anomenats evangelis apòcrifs.

A la mateixa narració evangèlica, doncs, els elements històrics i les elaboracions mítiques es van barrejant amb gran llibertat i creativitat, formant un tot difícilment destriable. Més aviat esdevenen predominants les construccions mítiques: per a la gent implicada era molt més important la potència de la narració i la vivència mítiques, fins i tot podriem dir la creativitat mítica, que no pas la referència a uns fets històrics per ells menys transcendents; el Jesús mític que s’estava construint acabava essent més important que el Jesús històric, tot i que el fonament i l’impacte de tot plegat es trobava en el Jesús històric.

La narració resultant acaba plena d’incorporacions de referències a l’Antic Testament (per assenyalar que Jesús era el Messias esperat per la tradició jueva) que es barregen i s’afegeixen a la història de Jesús. També s’hi incorporen trets mítics d’altres origens (com ara les narracions sobre el naixement virginal de Jesús o la de la seva resurrecció al cap de tres dies de la seva mort, o bé la de menjar el seu cos i beure la seva sang). En el teixit resultant no és gens fàcil destriar els diversos components i els seus orígens.

El resultat d’aquest procés creatiu és un personatge històrico-mític de gran impacte al voltant del qual cristal·litza una nova reflexió religiosa de gran abast, donant així lloc a l’aparició d’una nova tradició religiosa, el cristianisme, que recull l’impacte de la persona de Jesús i l’elaboració feta al seu voltant (és obvi, però de vegades cal recordar-ho: Jesús no era cristià, era una persona religiosa de religió jueva. Probablement no hagués imaginat que al seu voltant es pugués formar una nova religió, el seu desig era purificar el judaisme, apropar-lo a una més gran autenticitat i fer-lo més capaç d’estar al servei de les persones).

Nota: tot i la dificultat que suposa la complexitat i la distància cronològica i cultural del material evangèlic, la persona que es troba marcada o interessada per Jesús no pot defugir la seva lectura personal, que serà sempre molt parcial i limitada, però que serà la que operarà relament en ell. Deixar la lectura dels evangelis només en mans dels experts seria absurd i irreal. Ara bé, seria convenient que en el si de la comunitat cristiana hi hagués un diàleg permanent sobre la lectura, interpretació i impacte dels evangelis, al que els experts puguéssin aportar les seves consideracions especialitzades, sense substituir, però, les consideracions personals de cada membre de la comunitat. Totes aquestes línies estan redactades des d’aquest esperit: són consideracions personals parcials i limitades, sense cap pretensió de coneixement expert i obertes a les aportacions dels experts i de qualsevol altra persona que tingui a Jesús com a referent vital i espiritual.

Nota: l’impacte de la figura de Jesús en els seus deixebles es fusiona ràpidament i indestriablement amb la component devocional que incorpora tota religió. La figura de Jesucrist esdevé ja en els mateixos evangelis l’objecte d’una fonamental corrent emocional, plasmada principalment en la seva designació com a Fill de Déu, com a Messias, com a Emmanuel (“Déu amb nosaltres”: Mt 1, 23), com a Salvador (Lc 2, 11), com a Ungit del Senyor ("Crist": Lc 2, 26). Els evangelis ho potencien escenificant múltiples autodesignacions de Jesús com a tal, ni que sigui a base de deformar o encobrir el tipus de consciència que Jesús tenia de si mateix (pels evangelistes no en podia tenir cap altra que la de Fill de Déu). Pau manté aquesta línia. Altres components devocionals del cristianisme són posteriors. La devoció a Maria no és gaire recollida pels evangelis; Mt, Mc i Lc no la situen ni al peu de la creu, com després farà una línia devocional molt potent amb manifestacions com el “Stabat mater” i tota la iconografia de Maria patint en el descendiment de la creu (les “Pietàs”). Només Joan li situa (el redactor de Joan potser volia subratllar amb això la importància d’aquest deixeble, fent-lo designar pel mateix Jesús com a fill de Maria, i per tant germà de Jesús). Més tard es projecta en Maria la tradició devocional envers la terra i les deeses-mare, donant peu a una riquíssima iconografia que va des de les Mares de Déu trobades de l’època romànica fins a l’esclat devocional del segle XIX amb les aparicions marianes de Lourdes, Fàtima i la Salette. També s’hi afegirà la devoció als màrtirs i als sants, tant històrics (Sant Francesc d’Assís) com mítics (Sant Cristòfol).

Nota: Els evangelis i altres tradicions sobre Jesús que ens han arribat són una combinació de diferents materials: la vida de Jesús (on es barregen història i projecció mítica), la predicació de Jesús sobre les actituds vitals i religioses a tenir (predicació on també es deuen barrejar elements històrics i sobreafegits), els miracles atribuïts a Jesús (curacions, perdó de pecats, expulsió de dimonis), la devoció a Jesús, les projeccions veterotestamentàries sobre la vida de Jesús (l’acompliment de l’antiga Llei i els Profetes), les reflexions sobre la figura de Jesús a partir de l’experiència dels primers nuclis de seguidors (les primeres comunitats cristianes), etc. A més, els evangelis no són cap model de rigor; de vegades el material evangèlic és maldestre i contradictori, sense la cohesió d’un text filosòfic o teològic. És comprensible que alguns diguin que són els escrits de Pau, i no els evangelis, els textos que van permetre l’eclosió del cristianisme; però cal tenir ben present que on se’ns fa proper Jesús és als evangelis, amb totes les limitacions i imperfeccions d'aquests textos (a banda que hi ha qui defensa que Pau va en una direcció que no és prou conforme amb la dels evangelis). Aquesta barreja de materials fa especialment difícil i complexa la lectura dels evangelis, ja que sovint es desdibuixen les fronteres o distincions entre els diferents tipus de materials. Alguns semblen clars, però d’altres són difícilment classificables en un o altre grup, no se sap ben bé a quin tipus corresponen.

Des d’una lectura “literalista” dels evangelis, això no és problema. Tot és “veritat” i punt. Des d’una lectura simbòlica, és útil poder diferenciar els diferents tipus de “veritat” que formen els evangelis. També des d’una lectura crítica és necessària aquesta diferenciació. Des de posicions marcadament devocionals, la distinció entre aquests elements és menys important. Des de posicions més incorporadores de l’anàlisi racional, és més important classificar, en la mesura del possible, els diversos tipus de materials que conformen la composició evangèlica.

Els evangelistes, devots i pre-racionalistes, no es preocupen per aquestes distincions; el seu propòsit és presentar una figura de Jesús el més rica, atractiva i convincent possible, i això els dóna llibertat per utilitzar els materials al seu gust i criteri al servei d’aquesta finalitat. Presenten èmfasis i punts de vista diferents entre ells, però tots comparteixen aquest enfocament amalgamat i exhaltador. Ells trenen una corda el més forta possible amb els diferents fils que tenen a l’abast; els preocupa la corda, no la distinció dels fils.

Nota: Una discussió tradicional és laque es produeix sobre la possibilitat que tota la persona i vida de Jesús sigui una creació mítica, sense fonament en cap fet històric real. Costa tant separar mite i història en els evangelis que aquesta hipòtesi arriba a ser plausible, enfortida per la falta de referències a la història de Jesús des de fonts no cristianes.

Dues consideracions es poden fer al respecte: una, que la lectura dels evangelis més aviat transmet la sensació de l’existència d’un personatge històric al darrera, que a més no hagués estat senzill d’inventar; l’altra, que ni que fos tot mite, l’operativitat de la figura de Jesús i el seu impacte en la història seguirien sent constatables. No és el mateix referir-se a una història real que a un mite, però a efectes religiosos potser tampoc no hi ha tanta diferència.

Hi ha una altra possibilitat, encara: alguns, com ara l'historiador jueu Hayyim ben Yehoshua, sostenen que la figura de Jesús combina elements de diversos personantges històrics de la mateixa època, com ara Yehuda de Galilea (6 d.C.), Theudas (44 d.C.), i Benjamí l'Egipci (60 d.C.), reivindicats també com a Messies i crucificats pels romans, mentre dos personatges més amb trets que haurien pogut ser incorporats al material evangèlic varen morir apedregats: Yeishu ha-Notzri, que hauria tingut cinc deixebles: Mattai (Mateu), Naqai, Neitzer, Buni i Todah (Tadeu), i ben Stada. No és absurd pensar que elements propis d'aquests cinc personatges (per altra part sovint confosos entre ells) haguessin estat també barrejats amb elaboracions mítiques diverses a l'hora de configurar la figura evangèlica de Jesús. Tot i que de vegades s'utilitzi com a argument per negar la historicitat de Jesús (és el cas de Hayyim ben Yehoshua; malauradament, el seu furiós anticristianisme condiciona excessivament les seves consideracions, cosa que no vol dir que no pugui fer aportacions interessants), això no té perquè ser incompatible amb l'existència d'un Jesús històric (tot i que aquest tampoc seria imprescindible per a crear la figura evangèlica). I de fet no contradiu la possibilitat d'un Jesús històric que sembla copsar-se darrera el complex entramat dels materials històrics i mítics que formen els evangelis.

Nota: un mite és com una obra d'art. Sabem que és creació humana, però ens commou. No tots els mites commouen per igual a tothom. Certament hi poden influir factors de situació emocional personal i factors d'educació. Quan des de petit t'eduquen en un mite, aquest et commou més fàcilment (tot i que també et pot deixar de commoure en una determinada cojuntura emocional personal). Però si se'ns ha educat en un determinat mite és perquè aquest ha commogut profundament les generacions anteriors.
En el cas de Jesús no és fàcil establir si la commoció inicial va ser de caracter personal, recoberta i formulada després en construccions mítiques, o ja inicialment el que va commoure va ser la construcció mítica de la figura de Jesús. La tradició i la nostra impressió personal és la d'una commoció inicial de caràcter personal transmesa a través dels deixebles (i formulada míticament en termes de "resurrecció" i "aparicions"), però també seria possible que la commocio s'hagués produit a partir de la cristal·lització mítica basada en materials diversos, tant històrics (provinents d'una o més històries personals) com mítics.
La diferència entre una pintura i una escultura i una obra d'art està en la seva capacitat de commoció. Dues pintures sobre el mateix tema ens poden impactar molt diferentment: l'impacte va molt més enllà del tema. I la capacitat de commoció depèn tant de l'obra com del qui la contempla: el que a un el commociona, a un altre el pot deixar indiferent.
Les nostres notes miren d'incorporar imatges que ens commocionen, i que per tant són per a nosaltres obres d'art. També la figura de Jesús ens pot commocionar, sabent que això depèn d'ella i de nosaltres (de la nostra educació, de la nostra estructura emocional i de la nostra cojuntura emocional.

Nota: la nostra relació amb els mites segueix essent possible i important. En Marià Corbí diu: "los símbolos y mitos nacen y se sostienen en un contexto cultural preindustrial determinado. Su validez significativa es intemporal. Continúan teniendo fuerza significativa más allá del contexto cultural en el que nacieron y vivieron. Por consiguiente, los símbolos y mitos en los que se vertió el lenguaje de las grandes religiones teístas, continúa teniendo fuerza expresiva capaz de transmitir la experiencia espiritual que nuestros antepasados vivieron. Pueden transmitirnos la noticia de la dimensión absoluta de lo real y, al transmitírnosla, nos inician a ella." Corbí subratlla la dificultat d'accés a la comprensió de categories fruit d'un altre context.Però si ens apropem no tant amb voluntat d'anàlisi sinó en tant que obres d'art (com si fossin poemes d'Homer, diu Corbí) podem rebre el seu impacte.