Vida de Jesús

Per precisar les posicions de l’escrit “Catalunya cristiana” cal revisar i precisar també algunes concepcions bàsiques pel que fa a què entenem per cristianisme, i concretament per la persona i la figura de Jesús: la seva vida i el seu impacte, a través de quins materials ens ha estat transmès el seu testimoniatge, etc. Si no ho fem, el que s’hi diu pot resultar equívoc, ja que una mateixa etiqueta (“cristianisme”, “ser cristià”) pot tenir al darrera concepcions molt diverses, fins i tot incompatibles.

No ens podem doncs estalviar mirar d’esbossar aquesta tasca, de per si problemàtica i conflictiva. Ho farem en diferents apartats: vida de Jesús, impacte de Jesús, missatge de Jesús, deu grans escenes (mítiques) del cristianisme i algun comentari sobre altres conceptes bàsics del cristianisme.

Nota inicial: És molt difícil, potser impossible, destriar en els evangelis el que són fets històrics i el que són construccions mítiques. Però no és inútil per a cada generació i per a cada persona mirar de concretar el que ella veu més aviat com a esdeveniments històrics més rellevants de la vida de Jesús i el que considera més aviat com a elaboracions mítiques més rellevants. Cal dir també que quan parlem de mite no ho fem amb cap càrrega negativa, despectiva o crítica. Les narracions mítiques tenen una capacitat de transmissió d’una concepció del món, una capacitat de commoció emocional i una capacitat d’aportació de sentit vital superior als raonaments racionals. El nostre problema és com fer compatibles i simultanis l’anàlisi racional i la utilització del mite. Cal tenir en compte també que probablement sense aquesta construcció mítica l'impacte de la persona de Jesús no hagués arribat fins a nosaltres, ni tampoc el seu missatge. Aquest impacte i aquest missatge eren prou potents, de prou qualitat, com per merèixer l'esforç d'embolcall mític amb que es van revestir. Aquest conjunt (persona, missatge i construcció mítica) origina una nova religió amb prou força i dinamisme com per transmetre el conjunt de generació en generació (com passa també amb altres religions). La construcció religiosa condiciona el nucli central, però alhora fa possible la seva continuitat en el temps: sense la creativitat mítica dels que en el segle I eren marcats per la persona i els propòsits deJesús, aquest impacte personal i aquests horitzonsprobablement s'haguessin esvait, fets fonedissos pel pas del temps. D'aquí la prudència , el respecte i fins i tot l'agraïment amb que cal tractar l'embolcallmític de Jesús, tot mantenint la consciència del seu caracter de creació mítica.

Jesús (Yeishu, diminutiu de Yeishua, o també potser Joshua ben Joseph), ens és presentat com un jueu de la Galilea de principis del segle I d.C., d’uns trenta anys, de parla aramea, fuster vivint amb la seva mare i els seus germans i germanes. Li arriben notícies de Joan, qüestionador de les consciències i de la societat del seu temps. Se’n va a sentir-lo (possiblement cap a l’any 27 d.C.; a Lc 3, 7-14 hi ha una síntesi del que deia Joan). La commoció que Joan produí en Jesús hagué de ser molt intensa (d’aquí l’elaboració mítica posterior sobre Joan que es troba a Lc 1), ja que a resultes d’ella Jesús decideix canviar de vida: deixa la feina, la família i el poble on vivia per posar-se a parlar a la gent de diversos indrets mirant de commoure, ell també, els qui l’envolten. Jesús es posa a demanar a la gent que canvii (“convertiu-vos”), que sàpiga que l’experiència de Déu buscada amb aquest canvi és a l’abast (“el Regne de Déu és a prop”) i que gaudeixi de la joia que això comporta (“creieu en el missatge joiós”) (Mc 1, 15). Aquesta predicació era també la de Joan: “Convertiu-vos, perquè el regne dels cels és a prop !” (Mt 3, 2), i estava en continuitat amb la predicació dels profetes de l’Antic Testament: “Convertiu-vos, el “dia del Senyor” és a prop !”

Nota: tot el que envolta a Joan és fascinant: des de la narració mítica sobre la seva concepció (Lc 1, 5-25) i la de la visita de Maria a la seva mare Elisabeth i el seu naixement (Lc 1, 39-80), fins a la qüestió de la seva mort, amb la famosa i representada història de la seva decapitació per Herodes, a petició de la filla d’Herodias com a premi a la seva dansa (Mt 14, 3-12, Mc 6, 17-29), passant per l’intercanvi indirecte de missatges i comentaris entre Jesús i Joan que van apareixent als evangelis. També és interessant la referència de l’historiador jueu Flavi Josef a Joan Baptista, que assenyala la seva importància i influència, fent una anàlisi més política de la seva mort: “Alguns d’entre els jueus pensaven que l’exèrcit d’Herodes havia estat derrotat per la ira de Déu que castigava justament la mort de Joan, de renom Baptista. Ja que Herodes l’havia manat matar, essent un home bo que movia als jueus a la pràctica de la virtut, manant que s’apropessin al bateig a través de la justícia dels uns amb els altres i la pietat envers Déu. Ja que deia que així el bateig seria acceptable per Déu, en utilitzar-lo no per a l’expiació dels pecats sinó per a la purificació del cos, en estar ja d’antuvi les ànimes purificades per la justícia. Molts venien a ell de tot arreu commoguts per les seves paraules; pel que Herodes, tement que la seva gran influència portés als subdits a una revolta (ja que semblaven disposats a fer qualsevol cosa que ell els hi aconsellés) va pensar que era millor eliminar-lo, abans que sorgís alguna novetat per culpa d’ell que, posat en una dificultat per un canvi de situació, haver d’arrepentir-se. I així, per aquesta sospita d’Herodes el van fer presoner i el van enviar a la fortalesa de Maqueront, abans esmentada, i allà el van degollar.” (recollit per José Alonso Díaz, S.J. a “Evangelio y Evangelistas”; Madrid: Taurus Ediciones, 1966, pp. 143-144).

El gest simbòlic d’aquest canvi que es produeix en Jesús és demanar a Joan que el bategi a les aigues del riu Jordà (Mt. 3, 3-17; Mc 1, 9-11; Lc 3, 21-22), tal com Joan feia amb tothom qui ho desitjava en senyal de renovació, de purificació. Els evangelis presenten una interessant elaboració mítica d’aquest gest, situant-hi una manifestació de la Santíssima Trinitat. Mt i Mc ho presenten com una experiència personal de Jesús (“va veure com el cel s’obria” Mc 1, 10, “va veure a l’Esperit de Déu baixant com un colom” Mt 3, 16) subratllant així la importància d’aquell moment per a la vida de Jesús, veritable moment metanoic o fundacional: Jesús esdevé un altre. I Lc 3, 22 presenta així el que diu la veu celestial: “El meu fill ets tu, avui t’he engendrat”, que es podria entendre com a “tu ets fill meu, avui t’he fet tal”: en aquell moment Jesús se sent fill de Déu, a partir d’aquell moment esdevé fill de Déu, persona oberta a la divinitat i dedicada al seu anunci.

Nota: així, aquest moment de fonda transformació personal podria no ser una vivència exclusiva de Jesús, sinó a l’abast de tot aquell que experimenta l’impacte de la divinitat en la seva vida, esdevenint així també “fill de Déu”. La "filiació divina", la segona persona de la Trnitat, no seria exclusiva de Jesús sinó que estaria a l'abast de tota persona que fa aquest pas d'obertura a la divinitat, tal com subratleln els místics de diferents tradicions.

Jesús va amunt i avall explicant la seva manera de veure la vida i la religió. Alguns s’afegeixen a aquest anar amunt i avall, de vegades més nombrosos, de vegades menys. Es considera que hi ha un nucli inicial de deixebles que romandrà estable, format a partir de dues parelles de germans, pescadors del llac de Genesaret: Simó (Pere) i Andreu, Jaume i Joan. També hi ha dones que formen part dels seus seguidors: Maria Magdalena, Maria mare de dos deixebles i Salomè, també mare de dos deixebles (Lc 8,3 hi afegeix Joana i Susana, i esmenta “moltes altres dones que els assistien amb els seus bens”).

El seu impacte en els qui l’escolten sembla ser prou notable. Perceben en ell autoritat a l’hora d’explicar la tradició religiosa jueva (el seu marc religiós compartit col·lectivament) per apropar-la a les seves vides (Mt 7, 29; Mc 1, 22; Lc 4, 39). S’escampa la seva notorietat (Mc 1, 28). La seva força carismàtica (Lc 6, 19: “perquè sortia d’ell una força que els curava”) es tradueix en una triple direcció:

1) la capacitat d’enfrontar-se amb la malignitat (“expulsar dimonis”; la primera escena al respecte és la referida per Mc 1, 21-28 i per Lc 4, 31-37),

2) el seu poder de curar malalties, començant per la febre de la sogra de Pere (Mc 1, 29-31; Lc 4, 38-39); són els famosos “miracles” (capacitat no exclusiva de Jesús sinó habitual en altres “sanadors” del seu temps) i

3) la seva capacitat d’alliberar del pes de comportaments personals inadequats (“perdó dels pecats”).

Jesús vincula de vegades aquests elements: les curacions o el perdó dels pecats poden anar lligats a la sinceritat del desig de canvi de l’afectat, o bé amb la fermesa de la convicció de l’afectat sobre el poder de la paraula dita amb autoritat per Jesús (Mt 9, 22, Mc 2, 34, Lc 5, 48; Lc 7, 50: “la teva fe t’ha salvat”). Cal recordar que, segons la mentalitat del temps, malalties, pecats i possessió demoníaca podien anar associats o formar part d’un mateix conjunt (Mt 12, 15; Mc 1, 32-34, Lc 4, 40-41).

Nota: com interpretar actualment tot això? Als evangelis, Jesús sembla fer bàsicament dues coses: predicar i curar (de fet, el bloc curacions-perdó dels pecats-expulsió de dimonis). I possiblement aquestes dues coses formin una unitat, siguin la paraula i l’acció que exemplifiquen “l’acció salvífica de la divinitat”. O sigui, el missatge de Jesús vindria a ser que el fet d’obrir-se, vincular-se al transcendent, al Pare celestial, és camí de curació, de superar els propis problemes i limitacions, de deixar de patir. La universalitat del sofriment estaria lligada a la universalitat de la salvació (amb concordàncies, doncs, amb el buddhisme). Tots patim, però tots podem ser portats més enllà del sofriment per l’obertura al transcendent. Jesús diu això, anuncia això, predica això, explica això, i alhora ho exemplifica, ho mostra en la pràctica, en dona testimoni amb les curacions (superació de malalties físiques) - perdó dels pecats (superació de qüestions psicològiques i existencials lligades a la responsabilitat personal) - expulsió de dimonis (superació d’allò que és més fort que nosaltres, que se’ns imposa, i que en canvi ens perjudica). Corol·lari: fins que la comunitat no sigui un marc d’acolliment que ajudi a reduir el sofriment, que aculli i consoli, no serà testimoni del missatge de Jesús; fins que el seguidor no sigui un emissor d’acolliment i joia que ajudin a reduir el sofriment, no serà testimoni del missatge de Jesús.

Nota: Mt introdueix, però, la possibilitat que l’atribució d’aquests miracles a Jesús sigui feta amb la intenció de subratllar la seva dimensió d’acompliment de l’Antic Testament (Mt 8, 16-17): “amb la seva paraula va expulsar els esperits i va curar a tots els malalts per tal que es complís el que havia anunciat el profeta Isaïas quan diu: “Ell va prendre les nostres dolències i va carregar amb les nostres enfermetats”. Una cosa semblant passa amb el fet de viure Jesús a Natzaret: “es va establir a una vila anomenada Natzaret per tal que s’acomplís el que havien dit els profetes, que s’anomenaria Natzarè” Mt 2, 23. I també amb la qüestió de les trenta monedes donades a Judas (Mt 27, 3-10), o la del sorteig de la roba de Jesús durant la crucifixió (Jn 19, 24). Hi ha passatges dels evangelis que semblen, doncs, introduits per afirmar la idea que en Jesús es compleix l'Antic Testament.

Les coses que diu i fa Jesús generen una reacció negativa per part de l’estament religiós oficial (“escribes”, “fariseus”) que consideren que només Déu té la capacitat d’alliberar les persones de la seva història personal, de les càrregues que duen a sobre (“perdonar els pecats”).

Nota: es podria pensar que, en presentar aquesta activitat de Jesús, els evangelis o bé ho introdueixen per sostenir la divinitat de Jesús, o bé recullen aquesta pràctica i en dedueixen la divinitat de Jesús; un exemple més de les dificultats d’analitzar el text evangèlic.

L’animadversió envers Jesús queda enfortida per la seva tendència a relacionar-se (“menjar amb ells”) amb gent socialment mal vista, com ara els recaptadors d’impostos (“publicans”) i gent de mala vida (pecadors, incloses prostitutes): Mt 11, 19, Lc 7, 34. Jesús ho explica dient que ell s’adreça als qui tenen necessitat de reconduir la seva vida (Mt 9, 12-13; Mc 2, 17; Lc 5, 31-32; Lc 19, 1-10).

Al cap d’un temps de recorrer Palestina, decideix anar a plantejar els seus punts de vista a la mateixa capital política i religiosa, Jerusalem. Hi és ben rebut per una part de la gent, potser aquells que ja havien sentit parlar d’ell i hi havien simpatitzat, ja que la notorietat assolida el precedia (Mc 11, 8-11). A Jerusalem manté la seva crítica a la corrupció, insensibilitat i hipocresia de la religiositat que l’envolta (Mt 21, 12-13; Mc 11, 15-19; Lc 19, 45-48). És conscient que la reacció dels estaments oficials serà dura. Celebra la Pasqua amb els seus companys, convençut que serà la darrera. Després se’n va a pregar a l’hort de Getsemaní, expressant-hi el seu neguit (Mc 14, 25-26). Allà el detenen els enviats dels grans sacerdots, dels escribes i dels ancians. Jesús sosté les seves posicions davant dels qui l’acusen i és considerat mereixedor de la mort. Aquests han de demanar al poder romà la seva execució (els romans tenien la competència exclusiva al respecte). Potser el governador romà Ponç Pilat mirà si amb un càstig de flagelació els acusadors es donaven per satisfets, però aquests insistiren en la seva mort. Un destacament de soldats romans el crucifica al Gòlgota, on Jesús expira hores després. L’autoritat romana autoritza als seus amics el seu descendiment de la creu i el seu enterrament (Mc 15, 42-47).